El rol dels biaixos en les negociacions internacionals: Una anàlisi de les COP post-Acord de París (2015-2023)
Anàlisi sistemàtica dels biaixos cognitius en la diplomàcia climàtica
Analitzar com els biaixos cognitius (aversió a la pèrdua, descompte temporal i biaix d'optimisme) incideixen en la percepció del risc climàtic i en les posicions negociadores dels actors internacionals durant les COP celebrades entre 2015 i 2023.
Anàlisi discursiva: Identificació de manifestacions dels biaixos cognitius en el llenguatge polític i diplomàtic.
Anàlisi comparatiu: Diferències sistemàtiques entre tipus d'actors i evolució temporal.
Marc analític: Teoria de les perspectives (Kahneman & Tversky, 1979).
Fonaments psicològics de la diplomàcia climàtica
Kahneman & Tversky (1979) demostren com els punts de referència influeixen en l'avaluació d'opcions. En el context climàtic, això explica per què les polítiques d'adaptació són percebudes com menys arriscades que les de mitigació, ja que preserven l'status quo econòmic.
Loewenstein et al. (2001) estableixen que la resposta enfront del risc està mediada per intuïcions i afectes més que per càlculs racionals. Aquest model és fonamental per entendre la desconnexió entre el consens científic i l'acció política.
Thaler & Sunstein (2008) proposen intervencions conductuals que redissenyen els entorns de decisió sense coerció. Aplicat a les COP, ofereix alternatives per superar els bloquejos en les negociacions climàtiques.
"Els biaixos cognitius són filtres estructurants del discurs i de la presa de decisions en els processos internacionals de governança climàtica, perquè no hi ha una veritable percepció del risc."
Mecanismes psicològics que limiten l'acció climàtica
Feu clic a cada botó per explorar en detall les característiques i manifestacions de cada biaix cognitiu
Evidències empíriques dels biaixos en documents oficials (2015-2023)
Tendències observades: L'aversió a la pèrdua augmenta progressivament, el descompte temporal es manté relativament estable, mentre que el biaix d'optimisme decreix lleugerament.
Una anàlisi comparativa dels discursos dels principals actors a Sharm El-Sheikh.
A la COP27, tant els Estats Units com la Unió Europea van adoptar un to d'urgència, reconeixent la gravetat de la crisi climàtica. No obstant això, els seus discursos encara estaven emmarcats per l'aversió a la pèrdua, presentant la transició energètica com una oportunitat per a la seguretat energètica (en el context de la guerra d'Ucraïna) i el creixement econòmic. El seu enfocament en el lideratge tecnològic també suggereix un biaix d'optimisme, confiant que la innovació resoldrà els reptes sense necessitat de canvis estructurals més radicals.
En contrast directe, els discursos de països com el Pakistan o les nacions insulars van reflectir un descompte temporal gairebé nul. Per a ells, la crisi no és un risc futur, sinó una realitat devastadora i present ("It is now or never for us"). El discurs del Primer Ministre de Tuvalu, en particular, és un exemple magistral de com utilitzar la visualització per combatre el biaix del present. En filmar-se amb l'aigua fins als genolls, crea una imatge poderosa que fa que l'amenaça sigui tangible i immediata, connectant emocionalment l'audiència amb el seu "jo futur" i superant la desconnexió que ens impedeix actuar ara en benefici del futur.
Mentre que els països desenvolupats emmarquen l'acció climàtica com una inversió estratègica per evitar pèrdues futures, les nacions vulnerables la veuen com una resposta urgent a pèrdues presents i existencials.
Els grans emissors utilitzen el descompte temporal per ajornar les accions més costoses. Per contra, els països vulnerables no tenen aquest luxe, ja que els seus costos són immediats.
El concepte de "justícia climàtica" i "pèrdues i danys" sorgeix com una poderosa contranarrativa que busca trencar el cicle de l'aversió a la pèrdua dels països rics.
Tècniques com la del Primer Ministre de Tuvalu, que mostra visualment la realitat de l'augment del nivell del mar, són una eina poderosa per crear una connexió emocional amb el "jo futur" i fer que l'amenaça sigui tangible.
Aquesta secció presenta les troballes clau de l'anàlisi, revelant patrons sistemàtics en la governança climàtica global.
En les declaracions dels Estats Units i la Unió Europea, predomina l'aversió a la pèrdua, especialment econòmica i geo-estratègica. Justifiquen la inacció relativa en nom de la "transició justa", un concepte que, si bé originalment apuntava a protegir els sectors vulnerables, ha estat cooptat per a justificar l'alentiment de mesures estructurals amb l'argument de preservar l'estabilitat econòmica.
En països com el Brasil, l'Índia o la Xina, s'observa una marcada presència del descompte temporal. Les seves intervencions solen apel·lar al principi de responsabilitats comunes però diferenciades, argumentant que la seva prioritat continua sent l'erradicació de la pobresa i el creixement econòmic, ajornant l'acció climàtica a un futur en què tindran majors capacitats.
En els petits estats insulars com Vanuatu, Maldives o Tuvalu, el biaix d'optimisme i el descompte temporal són molt menys evidents. No obstant això, manifesten aversió a la pèrdua, perquè temen perdre garanties financeres i suport internacional previ a qualsevol acció addicional. És una estratègia defensiva racional en un context de recursos extremadament limitats.
Els biaixos cognitius no operen de manera aïllada. Per contra, els discursos institucionals mostren com aquests biaixos es reforcen mútuament. Aquesta suma posa sobre la taula la realitat: en aquests discursos es posposen decisions difícils sota justificacions racionalitzades que, en el fons, responen a mecanismes psicològics i polítics profundament arrelats. La combinació de l'aversió a la pèrdua, el descompte temporal i el biaix d'optimisme crea un cicle viciós que perpetua la inacció i augmenta la bretxa entre la urgència científica i la resposta política.
Visualització de la intensitat relativa de cada biaix segons el perfil geopolític.
Els biaixos no actuen aïlladament, sinó que es combinen creant un cicle de resistència.
Nudges institucionals per a una governança climàtica efectiva
Transformar els objectius climàtics en oportunitats de guanys immediats: salut pública, ocupació verda, seguretat energètica. Aquesta estratègia contrarresta l'aversió a la pèrdua presentant l'acció climàtica com un avantatge competitiu.
Presentar els costos de la inacció com a pèrdues actuals i tangibles. La neuroeconomia demostra que les persones reaccionen més davant pèrdues que guanys, fet que es pot aprofitar per mobilitzar l'acció.
Sistema d'incentius no monetaris: índexs de lideratge climàtic, premis d'innovació, visibilitat internacional. Satisfà la necessitat de reconeixement mentre promou l'ambició climàtica.
Revisions anuals sectorials enlloc de quinquennals generals. Combat el descompte temporal mantenint la pressió política i l'atenció mediàtica sobre els compromisos climàtics.
Implicacions per a la governança climàtica global
Aquest TFG aporta una perspectiva innovadora integrant la psicologia cognitiva amb l'anàlisi de política internacional. Demostra com factors psicològics sistemàticament infraestudats influeixen decisivament en les negociacions multilaterals, obrint noves línies d'investigació en relacions internacionals.
La inacció climàtica no s'explica únicament per factors geopolítics o econòmics. Els biaixos cognitius actuen com a filtres estructurants que distorsionen la percepció del risc i limiten l'ambició política, creant un desfasament persistent entre el consens científic i l'acció política.
L'anàlisi de 124 documents oficials entre 2015-2023 revela que aquests biaixos es manifesten sistemàticament en el llenguatge diplomàtic. No operen aïlladament sinó que es combinen i reforcen mútuament, amplificant la resistència al canvi transformador necessari.
El canvi climàtic requereix una transformació cognitiva que reconegui les limitacions humanes i les integri en el disseny institucional. Els nudges proposats ofereixen vies concretes per alinear les decisions polítiques amb la urgència científica sense dependre exclusivament de la coerció.
Bibliografia completa del treball de recerca